Índice de Documentos > Boletines > Boletín Febrero 2007
 

UNA EXPERIÈNCIA INOBLIDABLE

 

Salvador García Cerdá

 

            Jo sóc tímid per naturalesa.

            Esta afirmació sé que a prou persones de les que em coneixen va a semblar-los una incongruència, i es preguntaran que com és possible que ho diga després dels càrrecs més o menys públics que ha exercit i de les vegades que l'hem vist parlar a audiències bastant nombroses?

            Però el cercle d'amistats més íntimes i que em coneixen en profunditat saben de les grans dificultats que he hagut de superar per poder-ho fer, fins que vaig descobrir que la meua salvació estava a situar-me darrere d'un faristol, d'una taula, o de qualsevol altre objecte que fera de barrera i m'aïllara dels interlocutors.

            Una altra prova de la meua timidesa ha estat en què mai dels mais, al llarg de la meua vida, he sigut capaç de disfressar-me, ni en festes, ni en reunions d'amics, ni en cap de lloc, cosa que m'ha representat un obstacle insuperable.

            Doncs bé, a mitjan de desembre la meua filla em va comunicar que al col·legi on va el  meu nét feia falta un avi per fer de Rei Mag, i que ella, sense comptar amb mi, s'havia compromés, cosa que li produïa prou preocupació, ja que coneixent la meua aversió a les disfresses no sabia com anava a reaccionar.

            Encara que vaig voler aparentar serenitat, durant un segons en el meu interior es va lliurar una tremenda lluita per decidir-me entre una negativa rotunda i l'estima que sent pel meu nét, havent guanyat esta darrera opció.

            El dia “D” al matí vaig aplegar al col·legi tot ple d'angoixa, ja que encara que la decisió ja estava presa, la processó anava per dins. Els altres dos avis que havien de fer de Reis Mags, mentrestant ens vestíem, em van tranquil·litzar i  poc a poc vaig anar animant-me.

            A l'hora d'enfilar el passadís per encetar l'acte, el cor em bategava amb tanta força que pensava que m'esclafiria el pit, cosa que em va durar fins que vam entrar a l'aula on estaven els nans més menuts. Al vore'ls les cares plenes d'emoció, els ulls lluents per les llàgrimes, em vaig sentir transformat i feliç per poder-los donar este moment d'alegria als xiquets.

            El moment més emotiu va estar quan vam entrar a l'aula on estava el meu nét. La por a ser  reconegut va fer  que no gosara dir res, limitant-me tant sols a donar-li el regal i a fer-me la foto escaient.

            Per acabar em resta dir que vaig gaudir d'una experiència inoblidable que m’ha omplit de felicitat i que possiblement farà que el proper any busque l'oportunitat de fer de Rei Mag en qualsevol altre col·legi.

 

    Yo soy tímido por naturaleza.

    Esta afirmación sé que a bastantes personas de las que me conocen va a parecerles una incongruencia, y se preguntarán que cómo es posible que lo diga, después de los cargos más o menos públicos que ha ejercido y de las veces que le hemos visto hablar a audiencias bastante numerosas?

    Pero el círculo de amistades más íntimas y que me conocen en profundidad saben de las grandes dificultades que he tenido que superar para poderlo hacer, hasta que descubrí que mi salvación estaba al situarme detrás de un atril, de una mesa, o de cualquiera otro objeto que actuara de barrera y me aislara de mis interlocutores.

    Otra prueba de mi timidez es que nunca jamás, a lo largo de mi vida, he sido capaz de disfrazarme, ni en fiestas, ni en reuniones de amigos, ni en ninguna otra ocasión, lo cual me ha representado un obstáculo insuperable.

    Pues bien, a mediados de diciembre, mi hija me comunicó que en el colegio de mi nieto hacía falta un abuelo para hacer de Rey Mago, y que ella, sin contar conmigo, se había comprometido y que se encontraba bastante preocupada, ya que conociendo mi aversión a los disfraces no sabía cómo iba a reaccionar.

    Aunque quise aparentar serenidad, durante unos segundos en mi interior se libró una tremenda lucha para decidirme entre una negativa rotunda y el cariño que siento por mi nieto, decidiéndome finalmente por esta última opción.

                El día “D” por la mañana llegué al colegio angustiado, pues, aunque la decisión ya estaba tomada, la procesión iba por dentro. Los otros dos abuelos que tenían que actuar de Reyes Magos, mientras tanto nos vestíamos, me tranquilizaron y poco a poco fui animándome.

    A la hora de salir al pasillo para empezar  el acto, el corazón me latía con tanta fuerza que pensaba que me estallaría el pecho, sensación que duró hasta que entramos en el aula donde estaban los nenes más pequeños. Al ver sus caras coloradas por la emoción, los ojos relucientes por las lágrimas, me sentí transformado y feliz por poderles dar este momento de alegría.

    El momento más emotivo para mí se produjo cuando entramos a la clase donde estaba mi nieto. El miedo a ser  reconocido hizo  que no osara decir nada, limitándome tan solo a entregarle el regalo y a hacerme la foto de rigor.

    Para terminar, manifiesto que disfruté de una experiencia inolvidable que me llenó de felicidad y que posiblemente hará que el próximo año busque la oportunidad de hacer de Rey Mago en cualquiera otro colegio.

Volver