Amic Ramon:

     Quan el dissabte dia 25 d’octubre estava a punt d’acabar-se, per un comentari oït en una conversa d’amics, em vaig assabentar que estaves malalt i que la malaltia que paties era prou seria. Només saber-ho em va entrar una gran preocupació i trac-tava de trobar una explicació, considerava que no era possible, que la informació no era certa, com havia de ser de veres si el dia 5 d’aquest mateix mes havíem estat a la teua barraca “Pensat i fet” parlant dels pròxims viatges de Jubicam i que ara que tu eres el vocal de la Marina Baixa tractaries de coor-dinar les eixides perquè foren més fàcils per a tots.

     Atabalats ens vam gitar a dormir Empar i jo, i decidírem que de matí trucaríem a Maribel per interessar-nos i conèixer realment el que passava, però a l’endemà, quan ens vam aixecar, el toc de “senyal” de les campanes indicaven que tu ja te n’havies anat.

     Al llarg de tot el dia no vaig fer res a dretes, el meu pensament estava amb tu, i aleshores, els records van començar a acudir tots apilotats i barrejats, i les nostres relacions les repassava com si estiguera veient una pel•lícula.

     Recorde quan a l’escola, sent En Àngel el Trosset el mestre, tu tenies 14 anys i jo 9, es van triar per ser el “botones” de l’oficina que la “Caja de Ahorros del Sureste de España” anava a obrir a Sella. Es vas convertir en el model de tots els xiquets i els pares desitjaven que els seus fills foren com tu i es posaven com a exemple.

     Més tard, quan es va obrir l’oficina de Relleu, et vas comprar una moto, crec que era una Iresa, a la qual li havies apegat un adhesiu amb el nom de la Caixa i tu anaves tots els dies a treballar per una carretera sense quitrà, tota plena de clots.

     Em ve al cap la commoció que es va produir al poble quan vas patir el robatori en l’oficina d’Orxeta. Els lladres es van deixar el cap amb un trinxet la cicatriu del qual mai se te n’ha anat.

     El dia que em vas trucar per telèfon, crec que era l’any 1968, per assabentar-me que s’havien convocat oposicions per entrar en la Caixa, va marcar el rumb de la meua vida, em vas ajudar a preparar la instància i li vas donar curs, i després, quan vaig passar a ser empleat de la Institució, em vas felicitar i em digueres una frase que mai no he oblidat: - Véns a treballar a una empresa que es fa voler, cosa certa com he pogut comprovar al llarg de la meua vida laboral.

     Són tantes les rememorances que se’m fan difí-cils d’ordenar, com quan va tocar la grossa de Nadal a Sella i tu des de la Vila Joiosa i jo des de Beni dorm vam anar a ajudar, anàvem casa per casa reco llint paperetes i a l’hora de la Missa del Gall encara estàvem en l’oficina. Van ser les primeres hores ex- tres que vaig cobrar. També les eixides amb els com panys Antonio i Gonzalo Ortolá, Antonio Aura, Àn gel Garcia, tots amb fills menuts, que el diumenges anàvem a passar el dia bé a Ondara, Pedreguer, Be-nissa, La Nucia o Sella, tu sempre en el teu 600 amb el qual havies recorregut mitja Espanya.

     Als darrers anys, tu jubilat i jo prejubilat, hem coincidit en diversos viatges dels que organitza Jubicam, sempre acompanyat per Maribel i pel teu amic Rafel el Carnisser, tots des sempre pendents de la teua dona, la salut de la qual no era massa bo-na. En tots aquests viatges he gaudit de la teua amis-tat i de la teua companyia i em recorde, a Burgo de Osma, l’obstinació que tenies a retratar una cigon-ya quan empapussava els seus polls, fins que, des-prés de bastant temps, vas abastar l’objectiu.

     Bé, amic, te n’has anat sense acomiadar-te, de manera molt discreta i sense donar cap quefer, de manera idèntica a com has actuat tota la teua vida. Mai has volgut ocupar cap direcció d’oficina, ni cap càrrec rellevant, però en tots els llocs que has estat has esdevingut imprescindible.

     Adéu amic, el teu record persistirà sempre en la meua memòria i estic segur que allà on estigues continuaràs sent RAMONET EL DE LA CAIXA